La vanguardia (13/03/2019)

“Aquestes són les meves veritables cançons; surten del cor”

Eduard Costa, músic, ex-Amics de les Arts i líder del projecte L’Últim Indi

Darrere de L’Últim Indi hi ha Eduard Costa (42 anys), integrant d’Els Amics de les Arts fins al novembre, quan van acabar la seva última gira. Des d’abans d’aquella data, el músic ja havia estat donant forma a les cançons que nodreixen

L’últim indi (Guspiria/Clipper’s Sounds), l’àlbum d’estrena del seu projecte, que es diu igual que l’àlbum. Molt allunyat del concepte i el so Amics, Costa ha tingut la complicitat de Caïm Riba per il·luminar una obra que avui es presenta en directe al Festival Strenes de Girona (Teatre Municipal, 21 h).

Com va néixer aquesta aventura?

He estat escrivint aquests últims anys frases i textos, en papers que anava deixant ordenats. Li deia a la meva dona com m’agradaria editar-los. I quan vaig fer 40 anys em va regalar aquests textos editats amb el títol de L’últim indi. Al cap d’un temps una persona molt pròxima em va dir que aquests textos, de fet, eren cançons i se’m van obrir els ulls. Em vaig posar en contacte amb Caïm Riba i li vaig explicar el meu projecte, “crearem un so que és el de L’Últim Indi, on sento fusta, tambor”. I va ser un procés bonic perquè aleshores estava fent la gira dels Amics, i un cop per setmana, entre bolo i bolo, me n’anava a casa d’en Caïm i li ensenyava el tema que havia fet, el muntàvem i...

En aquell moment li va comentar això a la resta dels seus companys d’Els Amics de les Arts? Sí, sí. Els vaig dir que estava fent cançons. I va arribar un moment que els vaig comentar que volia publicar-les i va ser llavors quan els quatre vam decidir que ells continuaven el seu camí i jo el meu com L’Últim Indi.

I per què no compagina els dos projectes en el seu cas?

Es va plantejar, però no va continuar endavant.

La presència de Caïm Riba sembla fonamental. Amb ell tenia el feeling que m’entendria. Recordo haver-li trucat el 2011 per produir Bed & Breakfast dels Amics, encara que al final el vam decidir autoproduir. I quan em vaig presentar amb això, tenia al cap aquell so tribal, ancestral, del qual parlava abans... i totes les coses que li vaig proposar va saber interpretar-les

molt bé.

Què ha après?

De treballar amb en Caïm he recordat el jugar, el divertir-se. Perquè L’Últim Indi és un joc creatiu, i la cançó es va muntant sola.

El sentit col·lectiu amara tot el projecte, no?

Absolutament. Jo tinc el sentit que tots estem fets del mateix, cada un fa el seu camí però tots som aquí, estem cuidant-nos. És una visió cosmològica molt antiga: en el fons no som res, estem a mercè de la vida i se’ns permet viure aquesta experiència que és tan impressionant.

Sempre ha pensat així?

Tota la vida he estat bastant místic. Des de petit quan veia algú demanant al carrer, em preguntava perquè la gent no l’ajudava, o pensava “què hi faig, jo, aquí?”. Una de les cançons, Els tambors, és això: cada persona, amb un acte fet des del cor, transforma.

Hi havia un punt de partida, en vostè, en Caïm Riba, que el so d’aquest Indi no s’havia d’assemblar al dels Amics? En cap moment. Les cançons ja van néixer amb la seva identitat pròpia, i van sortir així. Jo he estat tretze anys fent cançons pop en una gran escola com són Els Amics, sé fer-les. Però el que és bonic d’aquí és que amb aquestes lletres i aquests ritmes em surten de dins.

Són cançons que reflecteixen millor qui és Eduard Costa que les que escrivia als Amics. Sí, són les meves veritables cançons perquè em surten del cor.

L’Últim Indi té recorregut?

Sens dubte. Jo em dedico a la música, visc de la música. El meu camí ara és sortir a cantar aquestes cançons, que són les meves.

El músic estrena avui en directe el seu primer àlbum al Festival Strenes de Girona.

Podeu llegir l'entrevista també al diari